La majoria de nosaltres som conscients que les polítiques i retallades aplicades pels governs, com succeeix a l’Estat espanyol, afecten principalment a les classes treballadores, però molt probablement no ho som tant, perquè ens afecta més a les dones treballadores, i a les dones en general estiguin o no actives.

Quan es van començar a prendre mesures contra la “crisi”, que afavorien a la banca i a les grans empreses, el govern anterior, el primer que va fer, va ser deixar d’avaluar les conseqüències que aquestes mesures causarien, tenint en compte la diferent situació d’homes i dones. Això és, fer invisibe l’efecte desigualitari. Per exemple: la congelació del Salari Mínim Interprofessional, un dels més baixos d’Europa (només per sota d’Eslovàquia i Portugal) sobretot perjudica a les dones treballadores. D’aquestes, hi ha un 15,5% que guanyen menys del SMI, quan el percentatge dels homes és de el 5,6%.

També és especialment perjudicial la congelació del SMI perquè les dones normalment tenen treballs pitjor remunerats, que són els que “tiren a la baixa”, els salaris més reduïts. Però si hi ha un col·lectiu especialment perjudicat, aquest és el de les dones dedicades al servei domèstic (que empra a 686.000 persones de les quals el 90% són dones). La seva retribució es fixa prenent la referència del Salari Mínim Interprofessional.

Tornen a estar perjudicades per la reforma de l’I.R.P.F. , segons estudis del sindicat de tècnics del Ministeri d’Hisenda, doncs els costos recauen sobre les rendes més baixes. L’ajornament de la millora en la pensió de viduïtat també afecta a les dones, ja que el 44,5% d’elles són vídues enfront del 12,2% dels homes.

A més perdran poder adquisitiu, ja que les pensions de les dones són més baixes que la dels homes (aproximadament el 61% de la qual perceben els pensionistes masculins). Així mateix, hi ha moltes més dones pensionistes en situació precària, de pobresa o exclusió (el 70% que reben pensions no
contributives són dones).

La moratòria engegada de la Llei de la Dependència suposa un perjudici i una càrrega addicional per a les dones, igual que l’incompliment de l’ampliació de quatre setmanes del permís de paternitat. La congelació de la contractació en el sector públic, també perjudica especialment a les dones, ja que són sectors molt feminitzats, com la sanitat i l’educació.

Especialment negatiu per a les dones és la promoció de l’ocupació a temps parcial, amb la disminució de la despesa social i els dedicats a cobrir necessitats o interessos femenins, com l’Institut de la Dona, els serveis d’assessoria jurídica o els destinats a lluitar contra la violència de gènere.

En suma, són les classes treballadores i més en concret les dones, les que en major mesura estan pagant els costos de les polítiques que s’apliquen enfront de la crisi provocada per la banca i les grans empreses.

Sembla que els poders polítics i financers ignoren que la major desigualtat i discriminació entre els éssers humans, han estat el fre més potent del progrés i la causa de la crisi que estem vivint. Comptat i debatut, com ens demostren totes aquestes dades obtingudes de la web de l’economista Juan Torres López, les dones seguim estant en condicions desiguals respecte als homes, pel que haurem de seguir denunciant les polítiques discriminatòries d’aquest govern, i seguir lluitant perquè les conquestes aconseguides no ens siguin arrabassades d’un cop de ploma.

*Isabel Bravo – Article aparegut a la Revista In-formació Activa (Escola de Persones Adultes) març 2012.